Origen

El grup d’investigació “Postwar, Democracy and Authoritarianism” (POSTDEMA) fou creat el 2004 amb el nom inicial de «Canvi social i polític a l’Europa Meridional» dins el Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de Saragossa. Des dels seus inicis, els seus integrants s’han aproximat al franquisme des de perspectives originals i poc transitades per la historiografia.

D’una banda, parant atenció al període comprès entre el final de la Segona Guerra Mundial i la mort de Franco. Per l’altra, centrant-se en l’estudi de FET-JONS durant aquests anys, un tema escassament atès per la historiografia fins fa pocs anys, que de forma majoritària considerava al partit únic espanyol com a derrotat a partir de 1945.

Tot això, des d’una perspectiva àmplia i comparada que té en compte la resta d’experiències feixistes mediterrànies, així com els seus processos de transició i adaptació dels vells feixistes als nous entorns democràtics. A conseqüència de tot això, el 2019, el grup decidí canviar la seva forma d’aproximar-se al règim franquista. Així, va començar a centrar el seu treball d’investigació en integrar el franquisme dins dels fenòmens històrics que van afectar Europa occidental després de 1945.

Projecte

El nostre estudi parteix de la hipòtesi que les dictadures i el passat autoritari no van desaparèixer completament d’Europa occidental després de 1945. En aquest sentit, plantegem que després de la caiguda del III Reich, el règim del general Franco no es quedà al marge ni dels principals fenòmens històrics que van afectar el Vell Continent, ni de les reflexions sobre aquests que es produïren en els àmbits conservadors, demòcrates cristians i postfeixistes europeus.

L’objectiu del nostre subprojecte és intentar integrar el franquisme en els debats sobre la implementació de la democràcia europea de postguerra, així com posar de manifest que hi hagué sectors conservadors de caràcter autoritari a Europa que, en aquell context constituent, miraren o interactuaren amb el règim de Franco.

Per això establim dos períodes clarament diferenciats:

  • Entre 1945 i 1955. Moment de reconstrucció econòmica i política després de la guerra, és el context de l’edificació dels nous règims europeus i de passar comptes amb el passat immediat.
  • Entre 1955 i 1968. Moment d’estabilització econòmica i política d’Occident, on la democràcia occidental de caràcter liberal es converteix en el nou cànon. Davant d’això, Espanya intentarà modular o manipular aquest cànon per intentar fer-lo compatible amb la pròpia realitat d’una dictadura modelada en els postulats de l’extingit feixisme. Amb l’objectiu de perpetuar-se al poder, la dictadura buscarà un nou discurs i nous referents ideològics.

Eixos d’investigació

Alcide De Gasperi (1947), Franco y Eisenhower (1959) y De Gaulle y Adenauer (1961)  —

L’Espanya franquista, el llegat dels feixismes i el debat sobre els continguts de la democràcia.

El fet que el règim franquista fos condemnat formalment per l’ONU el desembre de 1946 com un règim feixista i es trobés en una situació d’aïllament diplomàtic no implica que no es relacionés amb altres països, moviments i partits, i també amb personatges, bé lligats al període anterior a 1945, o bé connectats amb el món conservador i demòcrata cristià a Itàlia, França o Alemanya.

Integrar el franquisme en els debats sobre la implementació de la democràcia europea de postguerra.

Pretenem que el cas espanyol formi part per dret propi de les anàlisis que es fan sobre la naturalesa de la democràcia europea posterior a 1945, buscant una doble via de retorn d’aquesta relació: la que s’estableix en relació amb aquest entorn europeu en el període de postguerra després de 1945 i la visió que des dels països europeus que van encarnar el feixisme o el visqueren com a part del conflicte (Alemanya, Itàlia, França) es té d’Espanya i de la seva situació política.

Winston Churchill (1951), Konrad Adenauer (1953) encuentro Franco - De Gaulle (1970)
Investigadors