L’equip del projecte neix de la fusió de dos grups d’investigació amb una dilatada trajectòria en el camp de la història política i cultural. Un projecte coordinat com aquest permetrà que la investigació sobre el cas espanyol sigui inclosa cada vegada més en els debats sobre la naturalesa i l’evolució de la democràcia al segle XX i fins a l’actualitat.

La democràcia es consolidà com a objecte d’estudi acadèmic després de la IIGM. En concret, començaren analitzant allò que havia succeït amb les democràcies que van fracassar a Europa durant el període d’entreguerres. Amb excepcions, la historiografia professional ha restat al marge dels estudis sobre democràcia, entesa com a règim polític.

Com ha assenyalat Martin Conway, la democràcia apareix en la majoria de treballs com el règim polític per defecte a l’Europa occidental: el règim polític al qual els estats contemporanis retornen quan les condicions específiques que generen alternatives antidemocràtiques desapareixen. Es tracta d’una concepció ahistòrica que aquest projecte coordinat pretén qüestionar a través de l’anàlisi de l’evolució de la construcció de la democràcia al llarg del segle XX, presentant-la com el centre del discurs polític.

Després de la Gran Guerra, el sistema liberal heretat del segle XIX fou posat en qüestió en el marc de l’inestable i conflictiu procés d’establiment de nous estats republicans i nous processos democratitzadors, que es veieren amenaçats per moviments i règims autoritaris i antiliberals. En aquest marc, el primer suprojecte cronològicament

“La democràcia i els seus enemics (1918-1931): Espanya, la primera postguerra, la dictadura de Primo de Rivera i les seves articulacions amb Itàlia, Portugal i Argentina”

té com a objectiu general estudiar les concepcions sobre la democràcia i els debats al seu voltant que tingueren lloc a Espanya durant el període comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial i els inicis de la Segona República. Pretén prendre un enfocament comparat i transnacional. Per això seran analitzats, també, altres casos nacionals (Itàlia, Portugal i Argentina) amb un doble objectiu: realitzar un exercici comparat entre desenvolupaments polítics i intel·lectuals que tingueren lloc en aquests països i, sobretot, indagar en els espais transnacionals articulats durant el període d’entreguerres en termes polítics, institucionals i ideològics.

Aquest suprojecte s’articularà a través de dues línies de treball. La primera, examinarà els debats sobre la democràcia i la democratització a la postguerra (1918-1923): estudiarà el desenvolupament d’un procés de fascinació i rebuig a la figura de Wilson i les seves polítiques a Espanya, Itàlia, Portugal i Argentina, així com el procés de decepció que tingué lloc als primers anys de la dècada de 1920. La segona, estudiarà la dictadura de Primo de Rivera i els nous règims autoritaris i la seva evolució de la crítica a la democràcia a la democràcia orgànica (192-1931).

“L’Espanya franquista, el llegat dels feixismes i el debat sobre els continguts de la democràcia a Itàlia, Bèlgica i França”

El segon projecte cronològicament parlant parteix d’una situació diametralment oposada a l’anterior, ja que és el moment de l’enfonsament dels feixismes i del triomf del nou model de democràcia el que modelarà l’arquitectura política europea a les dècades següents fins a l’actualitat. Es tracta de confrontar aquest triomf de la democràcia amb els llegats dels feixismes europeus a través del prisma de l’Espanya franquista i la relació que manté amb altres països feixistes, alhora amb altres règims democràtics. La hipòtesi és que les dictadures i el passat autoritari no van desaparèixer per complet a l’Europa occidental després de 1945.

L’aïllament diplomàtic d’Espanya no implicà que no es relacionés amb altres països, moviments i partits, i també amb personalitats, bé lligades al període anterior a 1945, o bé connectades amb el món conservador i cristià demòcrata a Itàlia, França, Bèlgica o Alemanya.